«El gran saqueig», opinió de RAFAEL ARGULLOL

Com comprendran fàcilment, no tinc el costum de llegir informes del Parlament Europeu ni de cap altre Parlament; no obstant això, a instàncies d'un amic jurista, he llegit un document que els recomano si els agrada la literatura de terror: es tracta de l'informe elaborat per la diputada danesa Marguete Auken sobre "l'impacte de la urbanització extensiva en Espanya en els drets individuals dels ciutadans europeus, el medi ambient i l'aplicació del Dret comunitari". És un text de 30 pàgines que es pot llegir tant com un relat esborronador quant com un petit tractat sobre els pitjors conductes en matèria política i moral.
De fet, jo introduiria l'informe de la senyora Auken com lectura obligatòria en escoles i universitats, i a més, exigiria el seu coneixement detallat previ a tot candidat a ocupar un càrrec públic. Vostès es preguntaran per què mostro tant entusiasme per aquest document redactat amb la falta de gràcia que caracteritza a aquesta mena d'escrits, i la resposta és que pot considerar-se un mirall contundent que reflecteix, sense floritures ni hipocresies, l'abjecció incrustada sòrdidament en la nostra vida pública.
El que d'entrada crida més poderosament l'atenció és la conspiració del silenci que envolta l'assumpte i que s'explica per la vergonyosa aliança dels eurodiputats socialistes i populars espanyols en el moment de rebutjar l'informe de Auken que, no obstant això, va ser aprovat pel Ple del Parlament Europeu a finals del mes de març passat per 349 vots contra 110, amb 114 abstencions. Una arrasadora majoria a la qual es van oposar fins al final populars i socialistes, tan lamentablement aquests últims que, segons que han informat els diaris l'endemà de la votació, Michael Cashman, socialista també ell i autor d'un informe previ sobre el tema, va acabar votant a favor de la resolució.
Llegit l'escrit no estranya en absolut aquella conspiració de silenci, doncs són tants els qui queden retratats que a penes és comprensible que un escàndol de tals dimensions hagi pogut enfosquir-se amb permanent dissimulació durant dècades. Fixin-se, a més, que, condemnada Espanya severament per la impunitat que ha envoltat a la corrupció, tampoc amb posterioritat els nostres fòrums parlamentaris s'han fet eco de la resolució europea i, còmplices dintre seu els diversos partits, ha continuat l'alegre política de posar la cap sota l'ala.
Personalment, la sensació més desagradable que m'ha quedat després de la lectura de l'informe Auken és que el gran saqueig, la devastació sistemáticadel litoral espanyol, i no només del litoral -una devastació que afectarà a diverses generacions, les quals assenyalaran a la nostra com
culpable-, és alguna cosa ocorregut durant la democràcia i no abans, en el franquisme. Les destrosses heretats d'aquest s'han multiplicat, en les dècades democràtiques, fins a límits insuportables. La conclusió no és difícil: la nostra democràcia ha estat tan feble i tan poc vigilant que ha pujat una autèntica antidemocràcia que posa en qüestió, com actualment s'està comprovant, molts dels nostres supòsits avenços.
Aquesta idea inquietant es desenvolupa exhaustivament a l'informe amb una relació minuciosa de fets igualment inquietants cuyos protagonistes tenen en comuna la cobdícia, una concepció mafiosa de la política i un sentiment d'impunitat que resulta tant més irritant pel desvergonyiment amb que es manifesta. De fer cas a Auken, i al Ple del Parlament Europeu,
la responsabilitat del desastre es propaga per tots els cercles de l'Estat espanyol, des del més general al més local. En aquest peculiar relat de terror se cita amb la mateixa duresa a la Generalitat valenciana en mans dels populars que a la socialista Junta d'Andalusia, tuteladora de diversos pillatges a Almeria i sustentadora, per acció o omissió, d'aquesta peculiar
joia de la corona de la corrupció que ha estat Marbella. Igual com passa amb tot bon relat de terror hi ha també en el text passatges còmics, com les trampes que diversos funcionaris estenen a les comissions de investigació enviades des de Brussel·les o les airejades protestes de castissos alcaldes queixosos amb la intromissió dels nassos nòrdiques en les suculentes requalificacions dels terrossos mediterranis.
A aquestes altures, i amb muralles de formigó per tots costats, sabem perfectament que només a l'ombra de polítics avantatgistes ha pogut teixir-se la teranyina d'especulació i cobdícia de la qual ara semblem lamentar-nos. No obstant això, el fet greu és que ja ho sabíem. Aquests anys de destrucció del territori del patrimoni han transcorregut en vista de tots. Només calia agafar l'Euromed per comprovar el que ocorria a la costa castellonenc o alacantina; bastava atendre al vertigen dels preus de les habitatges, presentat sovint com signe del nostre progrés col·lectiu,
per percebre que alguna cosa nauseabund es cuinava al nostre voltant.
Al Nostre voltant? Amb la seva cruesa estilística Marguete Auken posa el dit en la llaga al descriure la coresponsabilitat dels ciutadans en la callada acceptació del delicte. És cert que a la cap del seguici de la corrupció han marxat polítics venuts, especuladors o avariciosos i
prestamistes fraudulents, però i després d'ells? Contxabats promotors immobiliaris, regidors i institucions financeres, què feien els jutges? Segons Auken, poc, i com feien de poc ho feien tan lentament que és com si no fessin res. La policia anava d'acord amb els jutges.
Però tampoc els altres estaments ciutadans van oferir resistència. Els mitjans de comunicació han reaccionat tarda i els ciutadans han acabat horroritzant-se com consumidors més que com a ciutadans. Fins aquí el relat de terror que la senyora Auken ha descrit vivament, amb ingenuïtat nòrdica i amb tota la raó del món, el gran saqueig del que pertanyia al futur per part dels nostres moderns depredadors. Gairebé res més es pot afegir al quadre traçat que, en bona mesura, explica les dramàtiques percepcions sobre l'actual crisi econòmica.
Encara que ben pensat, potser sí es pot afegir alguna cosa: el gran saqueig material de tots aquests anys, generador d'enormes fortunes i de danys irreparables, no hauria estat possible si, paral·lelament, no haguéssim incorregut en el gran saqueig de les consciències al qual ara denominamos "manca de valors", "nouenrriquirse" i coses semblants, però que en els anys opulents, o que crèiem opulents, va establir una fèrria cadena de complicitats entre estafadors i futurs estafats, vinculats uns amb altres pel somni del diners -somni, després, malson per a les víctimes- i per la confusió entre benestar i benefici. Gràcies, senyora Auken. El País