dijous, 30 d’abril del 2009

L'informe Auken a les Corts Valencianes.

Cliquejeu en l'enllaç http://www.canalgv.com/app/player/default.cfm?int_ElementId=4761
i avançar el reproductor fins a l'hora i quaranta minuts (1:40:32) minuts, i veuras el debat plenari en la pregunta que fa el diputat pel Compromís del País Valencià, Lluís Torró, al Conseller.
Pregunta 438 al Conseller de Medi Ambient, Aigua i Urbanisme i Vivenda. El passat 26 de març el Parlament Europeu va aprovar per una aclaparadora majoría una informe sobre l'urbanisme aEspanya, les seves recomanació algunes impliquen directament a l'urbanisme valencià. Destaca, entre d'altres, la derogació de la figura de l'Agent Urbanitzador.


Quines mesures concretes pensa prendre el Consell per atendre les recomanacions d'aquest informe?

divendres, 17 d’abril del 2009

Réquiem por el litoral (del Maestrat)

Interesantísimo artículo publicado hoy en La Vanguardia sobre desarrollismo urbaísticos en la costa mediterránea valenciana y especialmente en el Baix Maestrat con referencias expresas a Vinaròs, Benicarló y Peñíscola.

"Hoy por hoy, treinta años después de los desmanes de los años 60 y 70, nada ha cambiado. Todo ha empeorado. Vinaròs, Benicarló, Peñíscola, Orpesa, Alcossebre, Cullera, Xàbia, Altea, Elx... El ritmo de construcción ha sido (y sigue siendo, con permiso de la crisis) mucho mayor que en las décadas del desarrollismo."

"La crisis amenaza con matar la gallina de los huevos de oro mientras el litoral se erige en firme candidato a museo de los horrores. Los apartamentos no se llenan en temporada alta ni con el Imserso, los pisos turísticos no se venden ni regalados (tres habitaciones en Benicarló, 100.000 euros) y los esqueletos enladrillados de promociones enteras se exhiben sobre el terreno como metáforas del gran error cometido. Calles sin sol, urbanizaciones sin aire, avenidas paralelas a la playa sin un acceso a la arena en kilómetros... El imperio del todo vale."

Para ver el artículo completo, pulsar en el enlace:
www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20090417/53684500654/requiem-por-el-litoral.html

dilluns, 13 d’abril del 2009

Text d'Abusos Urbanístics NO.

(Text sencer. José Crespo presentà una versió abreujada al Comissió de Peticions del Parlament Europeu)

Senyor President, senyories:
Des de fa divuit anys sóc un jurista especialitzat en Dret europeu.
Crec en Europa, i crec en l’Estat de Dret.
En 1999 em vaig traslladar a viure a Alacant. Vaig veure una casa amb jardí que em va agradar. Abans de comprar-la, vaig ser a l’Ajuntament a informar-me sobre la situació de l’habitatge. Tot perfectament legal. La vaig comprar.
Fa dos anys vaig sentir rumors sobre expropiacions en la meva zona. No havia rebut cap notificació. Vaig investigar, i vaig saber que una empresa havia presentat un projecte per urbanitzar la zona que s’ubica la meva casa. El projecte estava en una notaria, i allà vaig haver d’anar a consultar-ho. Benvingut al sistema de la LRAU.
Durant dos mesos, i sempre SENSE REBRE CAP NOTIFICACIÓ, vaig haver d’anar cada setmana a l’ajuntament, a veure si havien presentat algun projecte nou, i examinar com afectava a casa meva. NOU PROJECTES. Alguns semblaven respectar-la, altres la destruïen sota una rotonda, altres em treien la meitat del jardí… Ningú pot imaginar la humiliació d’haver de descobrir entre plans indesxifrables el que uns tercers proposen fer amb la teva casa. Mai m’he sentit menys ciutadà d’un Estat de Dret. Jo sóc jurista, sé defensar-me i tot i així em vaig sentir humiliat. Imaginin els pagesos, jubilats, estrangers…
Així que vaig començar a pensar a Europa, i més concretament en les directives comunitàries sobre contractes públics. Com és possible que unes obres el cost de les quals rondava els 100 milions d’euros no respectessin les directives? Ni havia plec de condicions, ni s’havien publicat en el Diari Oficial de la Unió Europea, ni es respectaven les obligacions de transparència i competència.
Vaig passar 6 mesos treballant com voluntari per preparar una queixa que presentem davant la Comissió Europea el juliol de 2004. La Comissió ens ha donat la raó i ha obert un procediment d’infracció contra Espanya.
Senyories: durant deu anys, no s’havia aconseguit RES a nivell nacional, més que algunes sentències aïllades sobre casos puntuals i concrets. RES contra la llei mateixa.
Recordin: si estem aconseguint alguna cosa és gràcies a la pressió que exerceixen les institucions europees des de Brussel·les, no gràcies a Madrid ni a València.
Tinguin present, per favor, que les víctimes dels abusos urbanístics MAI haguessin pogut pagar la factura d’un advocat per atacar aquesta llei davant Brussel·les. Per a algú que de la nit al dia perd més del 50% del seu terreny, potser fins i tot la seva casa, i té a més que pagar una quantia enorme per conservar la part que li deixen, és simplement impossible pensar a gastar-se milers d’euros en la minuta d’un advocat per atacar UNA LLEI. No es sorprenguin si els representants dels afectats som avui aquí un senyor jubilat, que passa gairebé les 24 hores del dia ocupant-se d’aquests assumptes, i un jurista afectat que treballa com voluntari.
Recordin, per favor, com és d’important la intervenció de les institucions europees.
Permetin-me destacar el que assenyala el Sindic de Greuges (valencià) en el seu informe especial sobre urbanisme, de novembre de 2004, pàgina 20.
“els propietaris són absolutament ignorats per una connivència premeditada entre l’Ajuntament i l’Urbanitzador, els quals no faciliten cap mena d’informació ni pretenen aconseguir el consentiment dels propietaris, sinó la ràpida apropiació dels terrenys per emprendre la seva urbanització costi el que costi” (pàgina 20 del seu Informe Especial sobre Urbanisme, novembre de 2004).
Què li succeix a un ciutadà quan s’aprova un projecte que afecta a casa seva?
En la majoria dels casos, es pot considerar afortunat si només ha de cedir DE MANERA OBLIGATÒRIA I GRATUÏTA, aproximadament el 50-60% del seu terreny. És a dir: expropiació sense indemnització, d’un terreny que forma part d’una unitat amb la casa, i que com a tal té un valor. Si el projecte exigeix la demolició de casa seva, li indemnitzaran per poc més que el valor dels totxos, no pel valor d’una casa al mercat, i en la majoria dels casos li donaran un terreny molt menor i en una zona pitjor.
Els afectats per projectes urbanístics estem en una situació d’inseguretat jurídica total, perquè tant la llei vigent com el projecte presentat IGNOREN l’existència de les edificacions legals i consolidades.
Pensin en les “maisons aux Ardennes”, en les cases de camp, en els cottage anglesos, o en les “maisons de campagne” en el sud de França, en Toscana… Són cases perfectament legals, que tenen un valor, i que es compren i venen al mercat. Doncs bé, per a la LRAU simplement no existeixen, i el seu propietari no té dret que la respectin. Si un urbanitzador proposa urbanitzar la zona, els propietaris perdran com a mínim el 50% del seu terreny, de manera obligatòria i gratuïta (és a dir: expropiació SENSE indemnització), i A MÉS hauran de pagar unes quotes d’urbanització desorbitades, establertes d’una forma que la Comissió Europea considera il·legal. I, recordin: com més altes siguin les quotes, menys possibilitats tindrà l’afectat de pagar-les en metàl·lic… i es veurà obligat a cedir més terreny. Al final del procés, encara han de cedir un 10% suplementari a l’ajuntament. Resultat: en els casos més extrems, s’arriba a perdre el 85% del terreny…a vegades per la suposada raó d’”UTILITAT PÚBLICA” de construir un camp de golf o una urbanització de luxe.
Qualsevol persona que hagi comprat a Alacant un pis o una plaça de garatge fa sis o set anys, ha vist com es revalorava, multiplicat el seu preu per dos o tres.
No obstant això jo, que tinc el que a Anglaterra seria un “cottage”, o a Provença una “maison de campagne”, potser pugui recuperar el que he invertit, però ni tan sols això és segur.
La paradoxa inacceptable és que jo (i milers de ciutadans com jo) podem perdre la nostra casa, el nostre patrimoni, i no tenim dret a cap plusvàlua… precisament perquè tenim un terreny molt interessant en una zona molt bona. No és això una aberració jurídica i una violació flagrant del dret a la propietat privada i al domicili? Repartir-se la casa d’un ciutadà a la seva esquena i sotmetre’l a un brutal persecució al seu patrimoni respecta la dignitat de la persona humana?
Senyories: No demanem que es faci l’urbanisme valencià des de Brussel·les. No demanem que intervinguin en les lluites polítiques regionals. Però necessitem la intervenció de les autoritats europees per posar fi una vegada per totes a una situació inacceptable en un Estat membre de la Unió Europea. La seva actuació està tenint una enorme importància per transmetre un missatge molt clar: l’Europa dels ciutadans existeix, i la Unió Europea actua per defensar als ciutadans quan fallan els mecanismes de protecció a nivell municipal, regional i nacional.
Permetin-me deixar ben clar que ningú vol parar la construcció. Ningú. Han rebut vostès peticions o queixes similars des de Catalunya o Balears, comunitats autònomes també mediterrànies? Està parada la construcció en aquestes zones, també costaneres i turístiques? NO. Es construeix, i es construeix molt, però es construeix respectant els drets dels propietaris i pagant el terreny al seu just preu.
Senyories: la possibilitat d’apropiar-se dels terrenys en perjudici dels seus propietaris és un INCENTIU per a la construcció desordenada i insostenible, i suposa una violació inacceptable del dret a la propietat privada, que desemboca en la destrucció del medi ambient i en un desenvolupament absolutament insostenible.
Deixin-me per favor aclarir una altra cosa: si algú els diu que el Tribunal Constitucional Espanyol ha declarat que la LRAU respecta la Constitució Espanyola i és compatible amb ella, demanin-li la data i la referència de la sentència. Perquè no existeix. Mai ha entrat el TC a valorar la constitucionalitat de la LRAU. El TC només ha conegut una qüestió de constitucionalitat enviada pel TSJ valencià, i la va declarar inadmissible per motius de forma. És a dir, que NO es va pronunciar sobre el fons.
I, sense voler entrar en lluites polítiques que no ens corresponen, permetin-me recordar que, quan la LRAU va ser aprovada en 1994, l’aleshores oposició va votar en contra, va anunciar la possibilitat de derogar-la quan arribés al poder, i el seu portaveu parlamentari va declarar que la LRAU “consagra la màxima arbitrarietat“. Les associacions d’empresaris la van considerar aleshores “una font de possibles corrupcions“, “un atropellament“, i van afirmar que “deixa al propietari indefens“.
Onze anys després, i coincidint amb la visita de la missió d’investigació del Parlament Europeu, es presenta PER FI un projecte per substituir a la LRAU. El problema és que és més del mateix.
Es tracta d’un simple rentat de cara de la LRAU, que no resol cap dels seus problemes fonamentals.
En aquesta lluita, senyories, al principi es va intentar ignorar als afectats per la LRAU, considerant-los un grup d’estrangers jubilats que no entenen el sistema espanyol. Quan van començar a ser més nombrosos i a defensar-se millor, van començar els atacs, i se’ns va acusar de ser els culpables de la depredació del territori, de ser uns privilegiats que volem mantenir els nostres privilegis en lloc de contribuir al bé comú… fins a arribar a atacs personals com les baixeses que s’han dirigit contra el Sr. Svoboda, al seu coratge i tenacitat en la defensa dels drets de molts milers de persones rendeixo testimoni públic d’admiració.
Quan pensin en els afectats pels abusos urbanístics a València, no pensin en el Sr. Svoboda ni en mi, que, en la mesura de les nostres possibilitats, tenim mitjans per defensar-nos. Pensin, per favor, en llauradors, en jubilats, en simples treballadors que pensaven que tenien una casa, i es troben les excavadores a la porta. Pensin en els milers de ciutadans europeus que pateixen els efectes perversos d’aquesta llei, i simplement no poden creure que aquestes barbaritats ocorrin en un Estat de Dret.
D’altra banda, els propis partits estan tenint problemes per imposar la seva disciplina, i cada vegada és més freqüent que els projectes siguin aprovats gràcies a “trànsfugues” que voten contra les instruccions del seu partit. Hi ha raons sobrades per pensar que moltes vegades es tracta de casos de corrupció.
Senyories: necessitem que les persones decents en els partits valencians tinguin la força suficient per expulsar als corruptes i guanyar-los la batalla. I pensem que, com més clar i contundent sigui el pronunciament de les institucions europees, més fàcil els resultarà als partits valencians guanyar aquesta guerra, i més possibilitats tindran de defensar els seus drets desenes de milers de ciutadans que es troben en una situació de pràctica indefensió i gran vulnerabilitat.
Recordin, per favor, que hi ha moltes administracions, regionals i municipals, pendents del que vostès fan. Si les institucions europees diuen clarament que les situacions investigades al País Valencià són inacceptables a la Unió Europea, estaran ajudant a consolidar l’Europa dels ciutadans, i estaran manant un missatge clar a altres regions i ajuntaments, no només de València sinó de tot Europa. Si, per contra, les institucions europees es renten les mans, enviaran el missatge que “tot val”, i no deixaran a les víctimes més que la possibilitat d’esperar que els doni la raó el Tribunal d’Estrasburg, potser dins de deu anys.
Què és el que considerem necessari per acabar amb els abusos?
Que es canviï la llei. Però de veritat. Perquè porten deu anys tirant-se les culpes uns a altres… però mantenint en vigor una llei que produeix “efectes perversos”, segons afirma el mateix govern valencià. Tenim una biblioteca plena de promeses de millores: a ambaixadors, a governs, a eurodiputats… I la llei segueix en vigor. I no oblidin, per favor, que les disposicions transitòries de la nova llei preveuen que la LRAU es segueixi aplicant a tots els contractes adjudicats fins ara de la seva derogació. És a dir: la LRAU viurà després de morta, com a mínim fins al 2015, i qui sap si fins al 2025.
Segons la nostra opinió, la nova llei haurà de respectar uns principis tan clars com els següents:
1. Els habitatges legals i les seves parcel·les no es toquen. Tret que així ho exigeixi, de manera excepcional, la utilitat pública o l’interès social.
2. Criteris objectius clars per definir els conceptes d’utilitat pública i interès social. I que quedi ben clar que la utilitat pública o l’interès social no poden emparar en cap cas l’expropiació sense indemnització per construir camps de golf ni urbanitzacions de luxe.
3. Els terrenys s’han de valorar al preu de mercat. Com passa en altres regions espanyoles que tenen una legislació semblant a la LRAU, però han corregit els seus aspectes més negatius. Així, a Guadalajara, província de l’interior de Castella-la Manxa, que no rep pràcticament turisme estranger, i que té un únic atractiu immobiliari que està a 100 km a Madrid, el terra es valora, com a mínim, cinc vegades més que el d’Alacant, zona costanera, turística, de gran atractiu immobiliari. Si estem parlant de negocis, apliquem la llei de l’oferta i la demanda: qui vulgui terra, que ho compri i ho pagui, però no li demani a pare ajuntament o a mama Generalitat que li regali el terra a preu soviètic perquè ell obtingui beneficis de república bananera.
4. Les quotes d’urbanització s’han de calcular d’acord amb les normes europees. Senyories: a l’empar de la LRAU, s’adjudiquen contractes multimilionaris sobre la base d’una «estimació, encara que preliminar i aproximada, dels costos l’obra» (article 32.D.2n LRAU), i el pressupost ho poden modificar a l’alça l’urbanitzador i l’ajuntament sense cap mesura de control. Permetin-me fer-los una pregunta: si vostès han de fer reformes a casa seva, accepten un pressupost obert, una estimació preliminar i aproximada, en paraules de la LRAU, del cost total de les obres, i permeten que el contractista augmenti el preu quan vulgui i sense cap cap limitació? De ben segur que vostès NO ho accepten. Doncs a nosaltres ens ho imposa la llei valenciana. Així que el sistema actual és una simple coartada per apropiar-se del terreny i els habitatges dels seus legítims propietaris a través de l’increment interessat i descontrolat dels costos d’urbanització, i suposa un incentiu per urbanitzar sense mesura. (((Exemple de Mundo Il·lusión: 18 milions de metres quadrats. Cost del projecte: 6.000 milions d’euros. Benefici (confessat) del constructor: 54 milions d’euros. Aquest contracte s’ha adjudicat sense publicar-ho en el diari oficial espanyol ni en el de la unió europea, i sobre la base… d ‘una estimació preliminar i aproximada dels costos!!! com es pot parlar de competència si no s’estan comparant preus certs i tancats, sinó estimacions que varien a l’alça en cuanto ho desitgin l’urbanitzador i l’ajuntament? És això lliure competència??? )))
Senyor president, senyories:
Les institucions europees són per a molts milers de ciutadans l’última esperança que es restableixi a curt termini el respecte de la legalitat en l’urbanisme valencià. Moltes gràcies per la qual cosa ens han ajudat a aconseguir fins ara. Per favor, ajude-nos a posar fi a aquesta situació inacceptable. Ajudeu-nos a seguir creient en Europa i en l ‘estat de Dret.
De l’Associació d’Abusos Urbanístics NO.